Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/149

pensava; mes quan vejè que derrera d' ella havia perdut á son fill y 's trová sol; quan sentí com per tots los cantons del carré y de la casa reynava una alegría inmensa celebrant tothom ab tant amor y ditxa una festa que semblava que 'ls omplia l' ánima; comensá á compendrer que alguna cosa hi devia haver superior á sa vida y riquesas, y sentint á la dida besar á son fillet mort, envejantli la sort tot calificantlo d' ángel, conegué que hi havia una gloria major en una altra vida superior á eixa, y créureho així li plavia, puig son cor patia horriblement al pensar que aquell sér tant bell y tant ben volgut devia tornar cendra y pols, sens deixar altre rastre de sa existencia: las paraulas de la dida, fentlo inmortal y mes hermós encara de lo que era en vida, li feren ansiar la fé, y caiguent de genolls en terra, alsá al cel las mans suplicantas.