Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/143

Aquesta pàgina ha estat revisada.

la dona blanca y sens tocar pera res á la porta s' en entrá dins. Lo pastor s' aixecá tot esglayat y 's trobá qu' era sa pastora, mes al mateix instant li desaparegué.
 Y lo ensendemá ell que baixá á la vall, y vejé grans comitivas de gent que anavan y venian ab tristos semblants y molts anavan endolats y las campanas tocavan á morts, no pas á festa com ell s' havia pensat, y li digueren com la hermosa jovensela acabava de ser soterrada ab son blanch vestit de núvia y ab las joyas que s' havia posat pera anar á desposarse; sapigué així mateix com tot just ella hagué dit sí, n' havia caygut en basca, y com la havian tinguda tres dias avans de soterrarla perque tenian pór que no fos morta encara.
 Y al ser al vespre lo pastor se tancá dins una cambra de una de las pagesías de la vall que tenia una estreta y enreixada finestra molt alta, y sentat demunt d' un jas de palla, pensava: avuy si que no vindrá á visitarme, perque no voldrá entrar dintre una casa, y, recordant á sa aymada, sanglotava, y aparegué llavors la lluna, y per entre los espessos barrots de ferro de la finestra entraren sos raigs, y anaren espessintse com si hagués nevada polsaguera y entre mitj d' aquella boyra, de ella mateixa, 'n sortí la dona blanca: lo pastor llavoras s' agenollá, y li digué:
 —Que vol de mí que aixís te 'm apareixes.
 Y la implacable sombra ab dolsa y mística veu respongué:
 —Quan jo era assí en la terra vaig estimarte,