Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/141

y jo, pobre pastor d' aqueixas valls, te ploraré tota ma vida.
 —Pastor, jo no seré may ta esposa ni la de cap cavaller, ni de ningú, mas bodas no 's farán mentres jo visca, mon espós m' espera allá en lo cel.
 —A ningú no has estimat?
 —Si jo hagués cregut en l'amor de la terra, mon aymador hagueras sigut tú.
 —Oh gracias, Déu meu, felís seré jo, m' aymía, si tu restas sempre aixís.
 —T' ho juro.

 Y 'l pastor aná lluny, á ben llunyanas terras, y al cap de poch temps d' esser ell fora, arrivá lo senyor d' aquell poble, y vejé á la donzella y s' en enamorá y la demaná als seus pares; mes ella digué que no volia enmaridarse.
 Y lo senyor qu' era superviós y ple de imperi amenassá á sos pares de traúrerlos de allí, no permetentlos que s' enduguessen ni un grapat de vianda ni un fil de roba, es á dir, deixantlos á la miseria; y sos pares la obligaren á dir sí, y vingué 'l dia de las esposallas, y las campanas brandavan, y tot de joyas y flors ho engalanavan, y 's repartian pans als pobres y 's convidá á molta gent y 'ls patges anavan y venian, y tot eran balls y festas: mes la donzella plorava.
 Y en aixó arrivá 'l pastor, y preguntá que 's lo que alló era, y quan li digueren agafá son bastó y ab son remat pujá al mes alt turó ahont no pogués sentir res de la festa; mes al ser á la nit vegé grans lluminarias y ell s' entristí, y aga-