Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/14

pres lo matxo, y mentres aquest menjava sa doble racció en rahó á la caminada que tenia de fer, s' assegué al peu de la porta tot fent un cigarro.
 La Francisqueta, donchs, se trová sola ab ell; son pare era al camp y sos germanets feya estona que havian anat á jugar ó á llaminejar fruyta. Ab los ulls plens de llágrimas se li acostá y li digué ab tremolosa veu:
 —Tens l' esmorsá á taula, Pere.
 —Bé, digué aqueix.
 —¿Qué marxas desseguida?
 —Per qué?
 —Perque voldria parlarte, digué ella ab veu que quasi no 's sentia.
 —Un altre dia, Francisqueta, que avuy vaig depressa,—y feu moviment de anar al estable á carregar pera anarsen desseguida y sens esmorsar. Ella que veya que si perdia eixa ocasió no era fácil que 'n trovés cap mes, revestintse de valor, corregué cap á ell y agafantlo pel bras li digué ab agitació y precipitadament.
 —Pere Anton, per lo que mes estimas en la terra, escollam: no 't vinch á demanar que 'm tornes la estimació per mes que d' ella no 'n só indigne com tal volta tu 't creus.
 —Qué pots dirme? preguntá ell ab indiferencia.
 —Puch dirte que 'm veig aborrida y despreciada de tothom y, no obstant, hi ha qui pot respondre de la meva ignocencia encara que no estiga exenta de culpa envers tú; envers tú solsament he sigut culpable, y no obstant, de tú