ab carinyo, tingas llástima de nostres pobres fills que van á quedar sense mare, y si Déu me concedeix que aixís tu tornis al bon camí, benehiré la méva mort.
Aleix s' agenollá á sos pèus fet una mar de llágrimas.
—¡Perdó, perdó... perdónam, ma bona Agneta, Agneta, mártre de mos vicis, perdónam y viu pera que jo 't puga mostrar mon arrepentiment!
¿Se compadí Déu d' aquells tres angelets? ¿escoltá los prèchs del esgarriat espòs y 'l perdoná vistas las llágrimas de son arrepentiment? Sia lo que vulla, es lo cas que l' Agneta curá, curá sí, mes quedá tant delicada que quasi no podia fer rés. Lo metje li digué, que li convindrian uns aires més purs, una habitació més espayosa, y sobre tot que no pujés tantas escalas, ¿mes còm era possible això, vist la escasedat de sos recursos?
—Mira, li diguè un dia Aleix, ¿saps que so pensat? He pensat, que pel prèu que paguèm aquí de lloguer, podriam, en un poble de fóra, tenir una casa gran y espayosa, a pèu pla y fins ab una mica de jardí pera jugar nostres fills; ¿vols qu' hi anem?
—No, respongué ella, allí los jornals son menos pagats que aquí, y ja veus com no 'ns arrivarian pels gastos.
—Agneta, Agneta, no 'm retreguis mon passat, digué ell cullintli sas mans entre conmogut y avergonyit; tu saps fer miracles, y per poch que sia mou guany tu 'l sabrás bén compartir,
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/138
Aquesta pàgina ha estat validada.
