bant, més á més quan son marit los hi derrotxava. Ara ja s' avenía ab sos companys, feya huelgas, barricadas y revolucions, y deya que realment no guanyavan prou pera sostenir la familia y que no podia fer cap estalvi. Tot pensant aixó, y sens voler enténdrer qu' era á causa del desgabell de la séva conducta, comensá á maltractar á la séva dòna, dihentli que ja sabia d' ahont treya 'ls diners fins allavoras, pero que d' aquella en endevant no passaria més, que allí estava ell pera vigilarla y que á la primera que fes la mataria; que no dés la culpa á ningú més que á ella si ell no trevallava, puig lo trevall de vigilarla l' hi impidia.
Ella, esglayada, ni á respirar gosava; sempre tenia pór que algun dia havent begut son marit una mica massa, no cumplís la seva amenassa, per més que cap motiu tingués pera fer la tal cosa.
La alegría havia desaparegut per entér d' aquella casa, un quant temps avants tant felís; l' Agneta havia perdut sa salut á forsa de penas y de travallar pera sostenir á sa familia; son fill petit ja no jugava á soldats, lo gran no aprenia de llegir perque sa pobre mare no tenia temps ni humor de ensenyarnhi, y la noya gran seguia fent mitja amagada á un recó, tota esfarahida y tremolosa semblantli á cada instant sentir las petjadas de son pare.
Un dia, aquest arrivá en més mal estat que may; ja anava á entrar dins sa casa ab sos crits y renegar acostumat, quan li semblá sentir una vèu d' home; los ulls li brillaren de joya: ara si
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/136
Aquesta pàgina ha estat validada.
