Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/135

que aquell quart de jornal ja 'l tenia perdut sá com llá. Enfadat ab sí mateix, aná caminant, caminant sens' darsen compte, fins que arrivá als glacis de darrera la Ciutadela; uns quants homens de mal víurer estavan allí jugant á botxas.
Ell anava á passar de llarch, quan aquells lo cridaren; mogut de sas bonas rahons, fós per ferse passar son mal humor ó pera desenpellegarsen d' una vegada, Aleix jugá, fent lo propòsit de luego d' haverlos complascut anarsen, y no tornarse á acostar més per allí. Mes ¡ay! ¡què mal van las cosas quan se comensa! Lo primer mal pás es lo que 's deu evitar; un cop es dat aquest, se rellisca per la pendent y es en vá volguerse deturar.
Aquella setmanada la entregá bastant mermada á la séva dòna; eixa s' extremí; conegué que son marit cambiava de rumbo, mes no podia atinar la causa.
Algun temps després, Aleix no era lo mateix home: ja no anava los diumenjes á las fonts; ja no feya ballar á sos fills damunt sos genolls, y ja no tenia més que paraulas duras pera la pobre Agneta, á la que no donava la setmanada. Si algun quarto necessitava aquésta per la casa, era precís que li demanés móltas vegadas, y encara no sempre ho conseguia.
A més del joch, ahont hi perdia lo poch que guanyava, puig ab prou feynas si feya dos jornals entre tota la setmana, havia près lo vici de emborratxarse, conseqüencia natural l' un del altre. Los estalvis de l' Agneta s' anavan aca-