Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/127

acompanyava. Fins aqueixa duptá un moment si era ella; la desditxada donzella, presa de febra, quasi ni dreta podia tenirse; y estenent una ma, que semblava la de un cadavre per sota 'ls plechs del mantell.—Preneu ma vida, digué, que jo so la causa de aqueixas morts. Tothom restá admirat al sentirla, y molts cregueren que era 'l mal lo que aixís la feya parlar, mes ella seguí, dirigintse á la Comtesa:
 —Haveu recullit á la serp dins vostre si, y la haveu amagada, y ha vingut un dia que la serp ha llensat verí, y á sa verinosa alenada s' han marcit las flors mes bellas del jardí: quantas voltas vos han vensut, jo n' he tingut la culpa: no estava en lo vostre palau per agrahiment ni carinyo que os tingués per vostres cuidados pera mi, per haber salvat la vida de mon pare y la meva; no profesava la vostra religió perque en ella cregués, sino pera enganyarvos millor, pera poder aixís mereixer vostra confiansa y tramétrela á mos germans per medi de mon pare, venjantnos aixís de nostras passadas derrotas y esperant tornar á conquistar ab eixos medis aquesta estimada y perduda ciutat; avuy ha arrivat lo dia de lograrho, y ja puch morir contenta; mos germans que lluyteu al altra part de las murallas, digué alsant la veu ab exaltació, ¿me sentiu? ¿esteu contents de mí?
 Y tornantse á girar á la Comtesa que horrorisada la escoltava, seguí:
 —Y jo, aixís, he causat la vostra desventura, mes també la mia, puig que també han mort á aquell que era ma vida.