Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/123

ahont va aquest nazaren, que aixís t' has conmogut?
 Ella feu un moviment pera rebujarlo, mes ell s' aferrá mes á ella y seguí dihent:
 —Parla, parla: los moments son preciosos; ta tardansa en respondrem podria ser causa de desgrácia pels nostres; tu, á qui 'l Profeta distingeix de tal manera, tú que serás la que 'ns tornis l' óasis de ventura que aquí tinguerem, tu la mes hermosa de las fillas del Profeta, parla y no tardis, perque sinó, si per ta causa 'ls succehía algun dany ¡ay de tu! serás malehida de ton pare y de tots los teus, y no veurás jamay florit lo jardí de ta ventura.
 —Oh pare! no exigiu de mi que parli.
 —Perque no? serias acás perjura á la religió de tos pares? ¿t' hauria enganyat la esposa del causador de nostra ruina? Oh ma filla! que no penetrin en ton cor jamay sas pérfidas paraulas; tu y jo som aquí, no mes que pera vetllar pels nostres germans, no pera deixarnos enganyar per las caricias ni paraulas de cap nazaren. ¿Creus tu que si jo hagués volgut no hauria trobat medis de fugir y endúrtemen? mil voltas foram lluny d' aquí, si jo no hagués cregut que aquí 'ls podiam ser á ells mes útils; aixís ma filla, tu que tens la confiansa de la Comtesa, tu que saps lo que passa, dígasme lo que hi ha avuy, que sento passos per tot arreu y soroll de armas; dígasme ¿ahont va aqueix cavaller que s' anomena ton galant?
 Teudia suspirá.