Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/122

ella haveu tingut, aixís com també per mí: Dèu vos pagará tants de favors.
 —Mes qué hi ha que fer?
 —Primer de tot, li convé un gran repos; no permeteu que entri ningú; que no 's fassa ni 'l mes petit soroll, que ella no digui ni una paraula, y ab un brevatje que jo li daré, pot ser logre aturar lo mal; mes voldriau dirme, senyora ¿qué la ha posada en eix estat? pot ser no feya un quart que jo la havia deixada bona y contenta.
 —Y ho estava un moment avans de cridarvos; ¿voleu saber la causa? digué la Comtesa sonriguent, mes tenint sas galtas banyadas de llágrimas,—ha tingut de comiarse de son amat cavaller.
 —Oh! feu lo convers obrint desmesuradament los ulls y clohent lo puny; mes contenintse s' esforsá en fer apareixer un sonris en sos llavis, y girantse humilment á la Comtesa.—Estigueu tranquila senyora, li digué; promte curará ma filla sino es mes que aixó.
 Eimeruds surtí de la cambra, y á instancias del pare de Teudia lo deixaren á ell sol pera vetllarla.
 —Ningú ab mes cuidado que jo la vetllará, ningú ab mes carinyo la cuidará, deya ell.
 Tant bon punt restá sol ab sa filla, tancá totas las portas y atansantse á ella, apesar de la quietut y repós que, segons digué ell, mol versat en medicina, Teudia havia menester, la agafá de las mans dihentli:
 —Que ha succehit, hermosa flor del desert?