sortit de la cambra y forsa li fou també ferho al jove enamorat, mes avans torná á atansarse á ella y li besá amorosament las mans. Ella baixá llavoras fins á ell, que tenia un genoll en terra, sa agraciada testa, y baix molt baix, pronunciá eixas paraulas á sa aurella.
—No surtis de la ciutat eixa nit.
Lo cavaller alsá 'ls ulls admirat, mes ella ja havia desaparegut. La Comtesa entrá en la cambra de sa predilecta donzella á la que havia arrancat de la esclavitut y de la falsa religió, y á la que tant d' amor tenia.
—Que avisen á son pare, maná la Comtesa al véurela tan febrosa.
—Ah! no, no, cridá la donzella com fora de sí, mes creyent que parlava aixís dominada per la febre, ningú 'n feu cas, y pochs moments desprès, l’ antich Abdelmelich, puig ab sa filla havia ell també abjurat la lley de Mahoma, entrá en la cambra d' aquella, feu acatament á la Comtesa, s' atansá á sa filla, y quan la hagué mirada,
—Oh ma filla! esclamá, lo dols consol de ma vellesa, ¿qué t' ha passat, que estás aixís?
—Tant malalta la trobeu? preguntá Eimeruds.
—Oh molt, molt, ma pobre filla! digué ell pegantse cops al pit y estirantse 'ls cabells.
—¿Qué convé fer, donchs, pera salvarla? torná á dir la Comtesa; ja sabeu que jo la estimo com á una filla.
—Ho sé, senyora, ho sé; no puch oblidar que á ella y á mi 'ns salvareu la vida quan cayguerem en mans de vostres soldats, ni puch oblidar tampoch la solicitut atenta y carinyosa que per
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/121
Aquesta pàgina ha estat validada.
