Un dia hi aná lo Prímcep, y trobant lo palau desert s'en baixá al jardí que plé estava de hermosíssimas y estranyas flors, y tan s' hi extasiá que se li feu tart sense adonarsen y volguent sortir ovirá una porta en la paret de crestall, enramada d' euras que 'l jardí environava, per la que 's ficá, trobantse de sobte dins d'un bosch de altas y gemadas alsinas, tot sembrat de miosotis y bellas flors boscatanas, las quals enllasadas son nom formavan, y al cap de vall del que hi havia una cascata de topacis y esmeragdas y grossas petxinas de mare-perla que la una dessota l' altra, recullian l' aygua de nou olors que á doll ne brollava.
Y 'l Prímcep n' era tot atmirat fins que 'n mitj de l' aygua hi vegé enmirallada la donzella, que hermosa li semblá, sino que li faltava una má que las rocas li havian llevada.
Y ell que diu: — Si ab una ma sola ha fet totas aquestas maravellas, qué no hauria fet si las hagués tingut totas duas? Y tan bon punt diu axó, ressoná tot lo palau y del mitj de las ayguas n' eixí la donzella, de la qui 'n fou molt prendat lo Prímcep y li 'n demaná lo seu amor que molt la volia, y ella li doná ben contenta com que casi plorava d' alegria. Y exiren las fadas que la ompliren de flors y de joyas y li donaren una petxina plena d' aygua, ahont hi ficá son mutilat bras, y tan bon punt ho feu, n' exí del fons una blanca y bella má que set anys havia colgada, y ara tornava á lo seu puesto pera fer ben ditxosa á la pastora que ab lo seu espós y Prímcep, fou felís per tota la sua vida.
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/118
Aquesta pàgina ha estat validada.
