Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/115

quan de dintre del canyar n' exí una de aquellas y li preguntá perque n' estava tan adolorida, y sapiguda la causa li diu:—Vesten á la mar salada, si es al hivern, tan bon punt en lo cel las estrellas brillin, y si es al istiu tan bon punt despunti 'l dia, quan fret y calor la terra atuexin, y ab aquest lliri dels nostres llachs, axís que 'l ensenyis se 't obrirán las ayguas y se t' alsarán las rocas, y tu 't ficas mar endins, mar endins y á dessota d' ellas hi trobarás los hermosos corals que 'm durás, fins y á tant que 't digui prou, anant ab compte de que no t' hi estessis pas mes de lo que t' encomano, perque sino 't sortiria lo rey dels peixos de las grossas escatas que ventantne ab sa cua faria caure damunt teu totas las rocas.
 Y la noya se n' hi vá al ser de bella nit, que 'l fret tot ho atuyia, ne mostra á la mar lo lliri, y las ayguas totas s' obran, y ella baixa al fons del mar á cullir del coral que necessitava.
 Y set anys axís ho feu de nit al hivern, de dia al istiu, al cap dels quals un dia que cullia lo millor coral, aletejá lo peix de las llargas escatas, y ab una mica que s' entretingué pera no dexar aquell, caigueren las rocas, cullint dessota seu la ma de la donzella que per sempre mes ne restá sense.
 Y la noya s' en aná á trobar las canyas, de las que n' eixí la hermosa fada, que consolantla li digué com ja tenia prou coral, y acompanyantla al cim d' una montanya n' hi fabricá ab ell un palau, qu' era tot maravella, ab sas vermellencas parets y sas pilastras de glas, que la donzella