Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/109

cercantla entre ellas. Mes Vinyets, la hermosa pubilla de una de las mes ricas casas de Sitjes, no hi era.
 —S' haurá quedat en la cova, deya una, puig anava derrera de totas examinant la roca, y no s'haurá atalayat de la nostra pressa al fugir.
 —No; tal volta 'ns l'haja arrebassada alguna onada, y no 'ns en haguém atalayat nosaltres.
 No, repetia una tercera; aixó no pot ser, hauriam sentit son crit, hauriam vist alguna cosa uns ó altres, y jo no 'm recordo d'haverla vista d' ençá que som aquí.
 ¿Qué fer, donchs? Las donzellas comensaren á plorar y 'ls pescadors després de haverlos costat tant d'apartarse de aquell indret no 's veyan ab ánimo de tornarhi, mes á mes quan la marejada s' anava fent mes forta cada cop, y 'l tornarhi era perdrerse tots: pero deixar á la pobre donzella, allí, sola y abandonada, tampoch era possible.
 Sobte, entre 'l plant de las donzellas y la remor de la agitada mar, se sentí un cos que queya á l' aygua. Era Adriá, lo mes brau y gentil pescador de la comarca. Un crit d' esglay s'escapá de tots los pits, mes lo intrépit minyó, partint las enfurismadas onas ab sos brassos y bregant ab ellas, s'atansava envers las rocas; tots contenian la respiració, ni un mot s' ohigué, y, fixos los ull en el nadador, seguian ab afany tots los seus mohiments, oblidantse fins de son mateix perill: á voltas una negra y encrespada ona 'l feya desapareixer de sa vista, com lo veyan un xich després nadar demunt la blanca