Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/10

Aquesta pàgina ha estat revisada.

tit lo cant dels segadors. En Gayetá deixá caure son cap escapantli una llágrima; en Pere Anton no comprenía res de lo que passava. Després de una estona, lo primer s' aixecá, feu un farsellet, lo passá per dintre de un bastó, y apoyantlo á sa espatlla, digué á son mosso.
 —Si algú demana per mí, digas que so anat á Vich á mercat á vendre... á vendre qualsevol cosa, digas lo que vulgas; tú, mentres jo no hi siga, cuyda de tot, fins de mos petits fills; ah! digué com si li vingués una cosa al pensament, mes que 's coneixía ben bé que no n' hi tenia d' altre; si algú,—aquí 's passá la má pel front com per arrancarne alguna cosa y com si no sapigués com dirho:—si algú 't pregunta hont es la noya,—eixa paraula la pronunciá ab gran pausa y com mancantli las forsas pera dirla—digas que es ab mí.
 Y com tement alguna pregunta, surtí precipitadament.
 Avans de mitj dia, 'l mosso de 'n Gayetá havia ja comprés tota la seva desgracia, pero callá. Després quan algú li preguntava que hi feya tant de temps á Vich son amo; responia que prou feyna hi tenia y que molt li semblava que s'hi tindria de estar encara. Ni á sa mare digué la veritat de lo que passava, mes ab tot se li podia ben coneixer ab lo trist del seu semblant.
 Pochs dias després, estava fent lo sopar en la llar tenint prop seu als dos petits fills de la casa que s' adormian, quan sentí trucar.
 —Qui hi há? preguntá.
 La veu d' en Gayetá li respongué. Impossible