da per allí terra, llepada de fòra y buida de dins, se li apareixía de tanta pobretat, de tanta mesquinesa, com la d'un pigmeu líbich comparat ab un Atlant.
—No, no pot esser, humanament, que aquesta agrupació de figures, que jo he engendrada en l'inspiració de les belleses eternes y en el desitg inacabable de les humanitats, no faci presa a l'ànima de les multituts. Qui potser cridarà, qui potser protestarà, seran els de l'ofici, els sancionats, els medallats. Perquè la filla dels meus somnis, punyenta com una tragedia, hermosa com la joventut, grandiosa com una batalla, és massa imprevista, és massa meva, per què de ple a ple pugui esser compresa y acceptada per tots aqueixos eunuchs del art que, si volen empastitxar qualsevol futesa, han d'anar darrera d'una moda, o darrera una corrent, o darrera d'algun mestre... ¡sempre darrera d'algú! An aquests sanats d'inspiració, ja m'ho penso que 'ls faré picar de peus, que 'ls faré bramar de rabia. Però jo imposaré la meva obra,
