—¡Calleu, que hi calarèm foch!...
¡Quina pensada més bona! Visques, crits y picaments de mans van coronar l'acudit.
—¡Sí, sí, apa, a ferhi foch! ¡Ara ja són fòra 'ls gures!
Y mentres l'un treya papers que servissin d'encenall y aquell feya petar mistos, d'altres arreplegaven estellicons de per allí... y en un moment va alçarse una fumerola de les eines, y, darrera la fumerola, una flamarada, espeterneganta y viva com la d'un foch de Sant Joan.
Va esser un bullici, una gresca, un desfet d'alegría popular. Però la gatzara tant sols va durar un moment, perquè gent armada va adonarsen desde lluny, y desseguida hi va córrer, tant per aturar la malvestat com per espargir la multitut desmandada. Cames ajudeume, tothom va fugir del glacis, boy rientse y mofantse de la força pública pels treballs y penes que li costaría apagar el foch. ¡No va esser poca la tal·lara!
