sorpreníen com teatrals apoteosis, y an els altres, més entesos, els suscitaven l'eternal encís del art sobre la vida dels homes, de les besties, de les plantes, fins sobre l'indiferencia de lo inanimat, l'entusiasme de la gentada s'escalfava, s'enxardoría, fentla esclatar a cada punt en aclamacions y visques.
Y els visques y els aplaudiments y la cridoria no van parar de retrunyir fins que, arribat el moment de començarse la cerimonia, van comparèixer les autoritats, les delegacions corporatives, y el Corregidor va alçar la mà com fent signe de què tothom callés, per què ell anava a parlar. Així que, ab vigorós accent, va deixar anar la paraula —¡Compatricis!,— el més profon dels silencis va ferse en la multitut. Y l'orador, a tall d'exordi, va començar a entonar una oda a la voluntat humana:
—La voluntat és el déu que tot ho pot, lo mateix en el món de la materia que en els cels del esperit. Obrir rius a lo llarg de les planuries, foradar cingles y mon-
