Portes, finestres, balcons, tot era obert de bat a bat. La gent de la casa, la familia y el servey, corría, boja d'ansietat, fent preparatius per rebre 'l matador ferit. En mitg del silenci que va surar de cop entre la gentada, van esclatar uns sanglots mitg ofegats, capaços d'enternir les pedres. Després la multitut va veure com la llitera 's ficava adins... com les portes es tancaven... Però ningú es movía d' allí, ningú sen volía anar... tothom tenía 'ls ulls fits en l'edifici tancat y fosch... tothom restava quiet, parat, immòbil, com clavat al seti pel drama de sang y plors que devía passar aleshores darrera aquelles parets.
Quan les portes s'obríen un moment per donar pas a autoritats, facultatius o amichs de la familia, la gent mormurava 'l nom dels visitants ab aire d'envejarlos la sort de poder assistir al drama.
—¡És el Gallarí, el segon espasa!
—¡Ara surt el batlle, el batlle!
—¡Ara entra 'l doctor Molner!
Y tota la gernació repetía ab amorós
