senyalaven cap rastre de galan, que és lo que jo perseguía. Senyors, ja començava a perdre la fe en els meus mètodes d'observació científica, quan, aquesta tarde, cap al tard, veig sortir un groom del Hotel, fent senya a un cotxe de punt de què s'acosti al vestíbol. El cotxe va, s'acosta, y al cap d'un moment apareix la diva, envolicada ab un gran abrich y seguida... d'un galan!... un galan insospitable, inverossímil... ¡el més impensat del món!
—Y ¿qui era? ¿quin galan era? —va interrogar, ansiós, el rotlle de frachs y smockings.
—¿Qui? Donchs... el mateix Assurbanipal en persona, el compositor, el maestrino!...
—¿En Robert Faure?...
—En Robert Faure, senyors... el petit mestre revolucionari, com irònicament li diu la premsa... el músich innovador, ab la seva barba quadrada de rey assiri, ab els séus cabells estofats, ab el séu levití de sempre... La diva y Assurbanipal
