blich, el públich paradisíach, la va deixar batejada per sempre més ab el nom de mèl de la poemàtica princesa. Per la munió fervorosa de la galería, la Guden era Elsa, encarnació viventa d'Elsa, Elsa evocada, Elsa apareguda, Elsa d'ànima y de cos...
Però, com que és d'homes el contradir, sembla que l'elogi xardorós acordat a la diva per universal sufragi, hi havía qui 'l trobava massa ditiràmbich, massa adulador. Entre 'ls músichs quintessenciats de la darrera tongada, entre 'ls aficionats descontentadiços, entre crítichs saberuts, no mancava qui insinués que, si s'havía de fer estreta justicia, calía baixar mitg to a lo menys la tessitura hiperbòlica de semblants admiracions. —En primer lloch, —objectaven,— per traduir ab halè les magnífiques dònes de Wagner, a la Guden li manca intuició per les frases enlairades, y esperit dramàtich en els grans moments. No 's pot oblidar, perxò, que posseeix seduccions irresistibles pels passatges de tendresa; però, adhuch en
