cions... y els sortía un home ab la rialla als llavis, amable, seductor, vessant a dolls la simpatía que tants milers d'ànimes fanatisades havía fet néixer darrera séu. Al primer cop de veure aquella figura, alhora atractívola y majestosa com d'home posseit de sa missió, però al mateix temps ple de bondats y de gracies, se comprenía que hagués conquerit l'eixam de partidaris entusiastes, decidits a deixarse matar al més petit senyal de l'ídol.
Pels àmbits de l'estació surava en aquell moment una atmósfera d'idolatría que, encara que exaltada, tenía quelcom d'intimitat de familia. «—¡Visca en Bertran La Selva!» «—¡Visca!» Y el gran home somreya ab bonhomía casolana, com si 's volgués despendre de la conciencia que tenía de la seva valua y del séu poder. Ab tothom se mostrava afectós, ab tothom assequible, y repartía abraçades entre 'ls amichs significats, y encaixava ab els més humils, igual que un déu de bona jeya que baixa un
