y corredors com el pressentiment d'una desgracia. ¿Era que la guerra desaforada de partits, que arreu y al volt arrasava la comarca, ja trucava ab ses mans sagnoses a les portes del monastir?
Quan la recadera va trobarse davant de la Superiora, ab prou feines va poder dir un mot, de trasvalsada que estava.
—¡Tristes de nosaltres! —exclamava somicant. —¡Ay, Mare, que desgraciades som!...
—Però... ¡per Jesús Redemptor!... —feya la Mare; —¡digues desseguit què hi hà!
—¿Què hi hà? ¡Que tenim miquelets al convent!
—¿Que tenim miquelets?
—Bé... no 'ls tenim, però 'ls tindrem aviat. No poden trigar a venir.
—Però... ¿qui t'ho ha dit? ¿Com ho sabs? Potser van a Vilavella y passaran de llarg pel monastir.
—¡Ay, Mare y senyora! ¡Prou, que vindran! Si volguessin tirar dret a Vila-
