Pàgina:Las Set baladas (1867).djvu/24

Mig riu. La espasa pren y dins la fica.
¡Hi cab! No 's véu!... Ja está salvat... ¡Oh rica
La troba n' ha sigut! De sort està.
Baixa del arbre... Quan del bosch anava
A eixir, un corb que dalt del arbre estava
Sent mort d' esglay, com ço mateix cridava:
—Del tronch la espasa ne traurè demá.—
 
Recula tremolós, la treu depressa
Del lloch aquell y tol lo bosch travessa
Y per un xaragall devalla al riu.
¡Al ayga va! Li tira á corra-cuyta.
L' arma un instant ab l' aiga mansa lluyta;
Se 'n va á fons... ja está llest!... Mes una truyta,
Ab lo soroll ja n' ha deixat son niu,
 
Y trayent lo seu cap damunt la clara
Aiga ne parla aixis mateix: —Lo d' ara
Per mi desfet lot desseguit será—
Y á la platja la treu. Ell ab feresa
Y mort d' esglay la pren, y ab rapidesa,
Portant en l' altra mà la teya encesa,
Tras, tras corrent cap á un alt mont se 'n va.
 
Hi troba un cau, hi entra, hi fa un sot, cava,
(L' espasa n' era l' eyna ab que cavava;)
Ja está llest... ja la tira á dins del clot,
La colga, aplana 'l pis, guayta, 's mig gira,
Entorn del cau tot rezelòs ne mira.
—Ningú m'ha vist,— sembla que diu quan tira
L' últim grapat damunt mateix del clot.
 
Un llangardaix que sobre 'l cap tenia,
Tot lo que feya reparat ho havia,
Y quan ja está pera sortir del cau
Li diu aixi: —Jo la traurè la terra,
Y quan lo sol vinga á aclarir la Terra,
La espasa trobará al cim d' esta serra.—
Del clot la espasa tot depressa ell tráu.