No camina, lliscant va.
Lo guayta, quan se n' adona,
De la creu fa la senyal.
Quan fa set anys se n' anava,
¡Qui s' ho havia de pensar!
A ran mateix de las casas
N' hi tè lo burch son fossar,
Creus de pedra, creus de ferro
Y una creu de tronchs de faig.
Una xuta que hi havia
Set vegadas ha cantat.
La estàtua es al cementiri.
¡Ay Verge santa! ¿qué fa?
Ne cáu de genolls en terra
D'aquella creu al davant.
Quan fa set anys se n' anava,
¡Qui s' ho havia de pensar!
La lluna de plé li dona.
Sense desjuntar las mans,
Sens moure gola sa testa
Sos llavis ha mig badat.
¿Ne resa pót ser? ¡Miracle!
¡Ay, vàlgam Deu! ¿qué dirá?
La creu sembla que s' adressa
Per poder millò' escoltar.
Las paraulas que murmura
Son: —«¡Ab ell m' haig d'enterrar!»;
Quan fa set anys se n' anava,
¡Qui s' ho havia de pensar!
Tot parlant ella s'enfonza
Com si se l'anés menjant,
La terra que la rodeja
Plena d'agram desrelat.
En lo clot qu' ella deixava
Hi sortia un xiprer alt,
Pàgina:Las Set baladas (1867).djvu/11
Aquesta pàgina ha estat validada.
