ESCENA VIII
IGNÉS, ERNESTINA
Ern.
|
Sort que surto de la iglesia resignada, ab lo cor tranquil y la voluntat ferma. Comprench que 'l pare hagi despatxat á n' en Doru; mes jo li demanaré que 'l perdoni.
|
Ign.
|
¿Perdonal? ¿De qué? Si'l perdona á n' ell; que no va fer més que obehirme, haurá de comensar per perdonarme á mi, y jo no he comés cap falta.
|
Ern.
|
¡Per Deu, Padrina! (Pausa.)
|
Ign.
|
Ernestina, encara hi ets á temps. Avuy ha de ser lo día de las grans resolucións ¿Tens valor?
|
Ign.
|
¿Y 't casaràs demá ab l' heréu Fornellá?
|
Ign.
|
¿Estimant á n' en Rafel? Y un cop casada, ¡infelis! ¿no has pensat ab la anyoransa del cor?
|
Ern.
|
Seré muller bona y honrada encara que 'l serho 'm costi la vida. ¿Qué voleu que fassi? Sacrifici es la vida, y jo m' he de sacrificar, després del escándol d' ahir, pel bon nom d' aquesta casa y pel méu. ¿Cóm es possible que pensi casarme ab en Rocalva sense que justifiqui la séva ignoscencia, y no pot justificarla? Tenia 'n Rafel posadas totas las sévas esperansas ab en Lluis, y ja ho veyéu: ¡en Lluis calla, Padrina! Vos m' ajudaréu á portar la creu de la vida fins que Deu disposi de mí.
|
Ign.
|
Lo primer que faria 'n Fornellá, si jo li dongués temps, seria tréurem d' aquesta casa.
|
Ign.
|
¡Pobra criatura! Créu poder resistir lo martiri tota la vida, y desmaya al pensament de veurers privada del consol d' aquesta pobra vella, á qui la mort té oblidada; mes ja se 'n recordará aviat de venir á cercarla per durla al cementiri.
|
Ern.
|
¡Padrina! (La abrassa plorant.)
|
Ign.
|
¡Desditxada, tú! ¡Desditxada, jo, que he viscút prous anys per veure la ruína d' aquesta casa! Lo téu marit se te 'n portará á ciutat,
|