Pàgina:La tramontana (1899).djvu/48

Aquesta pàgina ha estat revisada.



ESCENA VIII
IGNÉS, ERNESTINA


Ern. Sort que surto de la iglesia resignada, ab lo cor tranquil y la voluntat ferma. Comprench que 'l pare hagi despatxat á n' en Doru; mes jo li demanaré que 'l perdoni.
Ign. ¿Perdonal? ¿De qué? Si'l perdona á n' ell; que no va fer més que obehirme, haurá de comensar per perdonarme á mi, y jo no he comés cap falta.
Ern. ¡Per Deu, Padrina! (Pausa.)
Ign. Ernestina, encara hi ets á temps. Avuy ha de ser lo día de las grans resolucións ¿Tens valor?
Ern. No.
Ign. ¿Y farás...?
Ern. Lo que vol el pare.
Ign. ¿Y 't casaràs demá ab l' heréu Fornellá?
Ern. M' hi casaré.
Ign. ¿Estimant á n' en Rafel? Y un cop casada, ¡infelis! ¿no has pensat ab la anyoransa del cor?
Ern. Seré muller bona y honrada encara que 'l serho 'm costi la vida. ¿Qué voleu que fassi? Sacrifici es la vida, y jo m' he de sacrificar, després del escándol d' ahir, pel bon nom d' aquesta casa y pel méu. ¿Cóm es possible que pensi casarme ab en Rocalva sense que justifiqui la séva ignoscencia, y no pot justificarla? Tenia 'n Rafel posadas totas las sévas esperansas ab en Lluis, y ja ho veyéu: ¡en Lluis calla, Padrina! Vos m' ajudaréu á portar la creu de la vida fins que Deu disposi de mí.
Ign. Lo primer que faria 'n Fornellá, si jo li dongués temps, seria tréurem d' aquesta casa.
Ern. ¡May, visquént jo!
Ign. ¡Pobra criatura! Créu poder resistir lo martiri tota la vida, y desmaya al pensament de veurers privada del consol d' aquesta pobra vella, á qui la mort té oblidada; mes ja se 'n recordará aviat de venir á cercarla per durla al cementiri.
Ern. ¡Padrina! (La abrassa plorant.)
Ign. ¡Desditxada, tú! ¡Desditxada, jo, que he viscút prous anys per veure la ruína d' aquesta casa! Lo téu marit se te 'n portará á ciutat,