| Jos.
|
Ves á casa de 'n Fornellá y 'ls hi dius que no 'ls esperin, perque 's quedan á sopar ab nosaltres.
|
| Car.
|
Està bé. (Se 'n va, fons.)
|
| Her.
|
Vostè s' hi empenya y jo n' estich molt content, perque axí podré estar mes temps al costat de la que tant estimo.
|
| Ign.
|
Si tant li agrada véurerla, qué estrany que hagi passat dos mesos fora, divertintse.
|
| Her.
|
En cambi sempre pensava ab ella.
|
| Ign.
|
Si tant hi hagués pensat, hauria vingut més prompte.
|
| For.
|
Sempre seréu l' avia reganyosa.
|
| Jos.
|
No disputi ab la Padrina, perque 'n sortiria perdent. Y ademés, aquí tothom li dona la rahó, en particular la Ernestina. Y no es estrany: d' aquesta essa tots se n' han anát: sols ella queda. Ha conegut als besavis y als avis; y com á tots ha vist neixer, amos y mossos, y á tots ha portat als brassos, se fa més cás d' ella que dels amos. Tinch la seguretat de que si ella manés una cosa y jo una altra, á n' ella tothom obehiria, y per xó no m' esposo á probarho. Anem al despatx, que hem de parlar d' interessos y veure escripturas, y axó no agrada á las donas. Noya: cuida de que al sopar res trobin á faltarhi 'l teu nuvi y 'l seu pare.
|
(Se'n va per la dreta ab Fornellá y Heréu.)
ESCENA XIII
IGNÉS y ERNESTINA
| Ern.
|
¡Lo meu nuvi! ¿L' havéu sentit?
|
| Ign.
|
¿Cóm vares dir que si cuan lo teu pare 't va parlar de casarte ab ell?
|
| Ern.
|
¡Qué sabía jo, pobreta de mi! Filla,—'m va dir. — ¿Qué 't sembla 'n Fornellá? — Bé.— He pensat casarthi.—¡Bé!— ¿Casarme? Era 'l meu destino y no li donava cap importancia al casament. Diuhen que jo soch una bona pubilla, y me sembla que si ho soch. Diuhen que ell es un bon heréu, y sembla que si ho es. Contan que un cop casats encara seriam mes richs, los més richs de la contrada, perque 'ls nostres patrimonis se juntarian. La gent
|
