Pàgina:La punyalada (1904).djvu/94

llargues, y les noyes que s'hi tractan acaban per durne'ls senyals.
— D'axò no te'n posis pas cap pedra al fetge: noson pascomptes teus, — respongué ella frescament.— Ja sab a quí les fa. En quant a mi, ni ell ni ningú, que ho probi d'ensenyarme les ungles, perque les hi arrencaré. Som com les noyes de l'Ampurdà: molt mirar y poch tocar.—
Com més petit y deficient me conexía, més me sentía robat per aquell temperament viu, al que no podía acabar de classificar, y que'm seduhía ab l'atracció misteriosa de lo inconegut.
Anavam els dos al cap de filera; ella devant meu, ab el cap alt, lluhint la immaculada cofia que, tapantli el monyo, dexava escapar en torn de son front, com raigs de flames, les crespades badíes de sa caballera negra; un mocador de coloraynes, cubrintli coll y pit, li queya sobre'l gipó de vellut negre, de sota quals faldonets ne rajava la sobre-falda blava, trossada fins arran dels genolls y apuntada al darrera, dexant al descobert la faldilla de vions vermells, dejús la que, calsats d'ayrosos