Pàgina:La punyalada (1904).djvu/92

— ¡Alsa, noya, còm t'hi gaudías ab l'Ibo.
— Sí, noy, y sòrt n'h tingut, — feu ella insistint en la matexa intenció.— El ballador que se m'havía prefert, s'es fet fonedís. Veritat que no m'ha pas fet falla; ¡es tan xalat el teu amich! —
Vaig quedar mossegantme'ls llavis. El fusell me treya per la culata; mes encara volguí insistir en plantejar mon capítol de càrrechs, y prenent un ayre serio, vaig dirli:
— Ja t'asseguro que me l'has feta grossa: no m'ho esperava pas de tu. —
Ella tota's redressà exclamant:
¡Y ara! ¿què t'has pensat? ¿Creus qu'era jo que t'havía de treure a ballar? M'estimi pas tan poch. ¡Y ab les ansies que per mi't donaves! —
Allavors, obrint els ulls, comprenguí que a la noya no li mancava rahó. ¿Què havía fet jo per ella, des que l'Ibo l'havía treta del meu costat mitx a la forsa? Encongirme com un mussol, devorant en un recó la meva murria. ¿Y ella què havía de fer? ¿Quina major representació jo tenía sobre'ls que la galantejavan, ni quines preferencies podía recla-