Pàgina:La punyalada (1904).djvu/6

tal del Pilar, ahont sa consternada familia l'havía portat desd'Olot pera ensajar nous tractaments y conèxer noves opinions facultatives, era un espectacle trist y amarguíssim del que se'n sortía ab lo cor ben negre. Mentres los que tenía a son entorn feyan esforsos imponderables pera disfressar lo neguit que'ls rosegava, lo malalt serè, tranquil, ab lo seny ben clar y fins més animat y més comunicatiu que may, se complavía en comunicar les supressions que pensava fer en son llibre ò'ns entretenía ab la indicació de nous progectes literaris. Sa bona esposa, sobre tot, sostenía una lluyta verament sobrehumana. Ella, l'amiga fidel que tanta intervenció havía tingut en ses glories d'escriptor, dòna de gran imaginació y de gran cor y per lo tant enemiga de tot fingiment, se veya condemnada a ofegar les llàgrimes y a mostrarse ben serena, mentint esperanses, inventant encoratjaments y simulant mellores, fins qu'al dexar un moment a son espòs, rompía, ab les exclamacions de son dolor per la desgracia que s'atansava, aquella impossible tensió del esperit. Y mentrestant, la pròxima víctima, ben lluny de pensar en la desolació que'l voltava, seguía repassant ab la memoria'ls capítols de sa darrera novela y volía saber l'efecte que'ns produhían aquells episodis plens de trabucayres y lladregots y aquells passatges plens de crims y horrors y escenes de carnatge.
 La mort vingué, com havían predit los metges, no molt després d'haver retornat En Vayreda a sa llar benvolguda. Lo darrer d'aquells germans, que hah sigut la més alta