ànims més ò menys conturbats dels bosquerols, prodigades ab bestial perfidia, acabaren per fer descloure els llavis y allisar els rostres malhumorats de molts dels presents.
Els primers que l'ajudaren en aquesta tasca foren els francesos, capitanejats pel brètol d'en Pol de la Menera, que ben apexats y salvaguardats en llur terra, no tenían per
què capficarse ab les penes dels de part de ça de la ratlla. Com aquell feligrès del qüento, no ploravan perque no eran de la parroquia, y si be de primer callavan per respecte, en donàntloshi peu un dels nostres, comensaren, com qui no hi toca, a fer gemegar una gralla y un violí que aposta portavan amanits, tot diguent en Pol pera refermar els arguments del Ibo:
— Com cal menjar e cal beure, cal dansar pera se desengurdir e esbargir els malors. A la font del Sant toparèm la maynada del Briquet, belleu; be caldrà convidals a l'espartinada [1]. ¡Donchs si nostres damisel-les son pas en tren, bon Dieu!...—
- ↑ Espartinada, berenada al camp.