Bona cosa estigueren els dos parlant, fins que la noya logrà escabullirse, mentres qu'en Rafel en veu més alta li deya:
— Ah, gran polserera, com t'ho tenías calent tot axò!
— Encara may n'havía set preguntada;— respongué ella. Y tot guimbant cap amunt, aclamava al gos aquissantlo vers les cabres escampades pel terme, fent ressonar sa veu metàlica per la encontrada.
— Mustí, vòlta la morena; ara la bigarra passa per dalt; mustí, dalt, dalt, dalt, dalt, pízcalaaaa.....—
En Rafel vingué ab mi y encarantsem ab cara animada, me digué a mitja veu:
— Fum y no boyra era lo que veyam ¿sabs?—
Jo vaig mirarlo com qui ve del hort y ell, reflectintse, donà per acabada la conversa, arronsant les espatlles y diguent mentres se carregava'l retaco:
— ¡Au, anèm!—
Y desfent bona part del camí fet, no pararem de caminar fins arribar a una masía grossa.
Allí en Rafel se tancà ab l'amo de
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/371
Aquesta pàgina ha estat validada.
