Pàgina:La punyalada (1904).djvu/352

Aquesta pàgina ha estat validada.

boca d'aquell pou espantós, ab les mans crispades, amenassadores, com si volgués esgarrapar les estrelles. Però eran tant altes..... Deu meu, si ho eran! may m'ho havían semblat tant..... y'm miravan d'una manera..... com si reflectessin tot el cinisme d'aquella mitja rialla, que no s'havía esborrat encara del cadavre qu'allí jeya, y tota aquella immensitat d'espay m'aglanava ab el seu pes dejús del que'm retorcía jo com un cuch de terra sota la petja d'un bou.
 Vensut, rebregat y destruhits els darrers vestigis del meu sér moral, vaig caure d'espatlles, rompent en un plor sèch, sense llàgrimes, que malament podía darles mon cor axerrehit com un esca, barrat a la fè, a la caritat y a la esperansa.