Pàgina:La punyalada (1904).djvu/346

tats sobre les roques, enrogint ab la seva sanch les gorgues manses; altres penjavan mitx esquarterats pels brancalls dels verns y alzines.
 Vaig regonèxer l'arbre en que suposava havía l'Esparver fet el salt mortal, esglayantme de veure retorcit en mitx de son brancatge un cos humà. Era qu'aquell, tal volta ab tota la intenció, havía associat un altre a laseva sòrt. Ho vaig deduhir de que, a més de qu'aquest restava encara agarrotat al brancatge ab la propia faxa, se'n veyan els restos d'una altra qu'havía sigut tallada. Al atansarmhi, notí ab més sorpresa encara, qu'aquell cos capolat com un manat de carmuxes passades per l'estricolador, encara blexava, respirant ab un ruflet metàlich y acompassat, precursor de l'agonía. Vaig reconèxel desseguida per aquell malcarat de Roig qu'acompanyava al Avi el día de la topada del hostal. La matexa barba de fregall d'ayguera, les matexes dents blanques darrera d'uns llavis curts de pell, la matexa mirada blava y freda que sempre fitava com la d'aquells retratos que, posèulos com volgueu, sempre us