Pàgina:La punyalada (1904).djvu/332

Aquesta pàgina ha estat validada.
XXII


 Estava abocat sobre'l creny de la roca, examinant ab ullada d'esparver els cadavres que's veyan negrejar al fons de la timbera, cercant inútilment quin podía presentar trasses de ser el del Ibo, que tothom suposava allí, però qu'encara ningú havía senyalat.
 —¿Sabs que ja n'he contat vint y nou y qu'encara'm penso que no hi son tots?— me feu una veu alegroya que'm glassà la sanch.—
 Era en Rafel qu'havía baxat pel grau de la Tallada, per allà mateix hont intentaren escaparse'ls desesperats.
 —Si, vint y nou ò trenta ò més,— vaig fer jo;— tant me te dèu més