Pàgina:La punyalada (1904).djvu/326

Aquesta pàgina ha estat validada.

—¡Esperèu, esperèu! jo us tinch de veure y vull que vos me vegeu a mi,—feu lo Rector ab calma, però contrariat per lo extrany del cas en que's trobava; y girant la mirada en rodó com qui cerca quelcom, digué als que'l voltavan:—No tindríau pas una corda ferma, minyons?—
 Se n'hi presentà una que se la feu lligar al cos y, avansantse a rossegues sobre'l tall del cingle,'s colocà en una posició esferehidora casi sospès sobre l'avench, aguantantlo alguns per l'altre extrem de la corda, que seguidament fermaren a la punta d'una roca; allavors feu senyal de que's retirés tothom.
 Ja l'Arbós per respecte al Sant Sagrament havía ordenat que's fiqués tothom al fons de La còva qu'estava a una respectable distancia. La veu del confessor no's sentía, però la del penitent, més forta del que may podría suposarse exint d'un cos tan vell y atrotinat, ens venía acanalada per la gorja de nostra esquerra, sentintse ben pel clar el comensament d'aquella confessió original. El Rector l'invitava a reconcentrarse y excitarse a compunció