cuydava pas jo de les barjaules; anys hà qu'havía fet a tots per aquest cantó, tantdebó per l'altre! Perdonèume, Deu meu; Sant Pau, primer ermità, siàume bona ajuda!— Y ab la única mà que li quedava sencera, se donava punyades ai pit que ressonavan per la cinglera.
Jo sentía a la cara foguerades de vergonya y rabia, però retenintme, Encara vaig tornarhi.
Y prou qu'ho sabeu vos hont la vareu portar, Avi del dimoni; vos hi erau al molí aquell día, prou qu'ho sabeu què n'ha fet l'Esparver. Diguèumho, que si a l'hora de la mort no voleu fer una obra bona, axis vos enrossin tots los dimonis del infern, que per vos no hi haurà ni confessió, ni absolució.
—Te dich que no'n sé rès d'aquella mossa, ni l'he vista més desde el dia dels funerals del teu sogre; pregúntaho a n'en Mascoll, que'm penso que hi tenía que veure, ò al boch del Esparver, si'ls dimonis no li arrossegan ja'ls ossos. No'n sé rés, t'ho jur, sinó que'm moro ple de pecats ¡redeu de Deu! y còm ho faré jo, pobre de mi?.. ¡ay! ay!.. y encara
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/323
Aquesta pàgina ha estat validada.
