hi vegés un fons de veritat en aquelles destrempades paraules, sobre tot, desde'l punt de vista en que s'havía'colocat sempre aquell home honrat y lleyal, però incapàs de compendre certes situacions del cor humà, punt de vista qu'havía definit en altra ocasió ab aquella extranya esclamació de condol, «sortosament qu'encara no era la teva dòna,» però justament aquest fons de veritat y de rahó, era lo que'm feya més punyenta la seva embestida, per lo que'm lligava de mans pera defensarme. Ademés, la seva cara era tan fosca y'l seu tò de veu tan aspre y ingrat, que'm dexà esferehit, engargusantsem a la gola les paraules ab que volía contestarli. Fou, sens dubte, aquell moment un dels tragos més amarchs de tots quants havía gustat fins allavors, y tement per mi mateix, vaig ferme fonedís, picantme'l cap y el pit a grans punyades. Aquella nova brasa anà a engroxir l'incendi qu'havía d'abrusar el poch enteniment que'm quedava.
Creguentme rebutjat pels meus matexos y resolt a anar en persecució del enemich, fins a trobarlo y, ab
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/286
Aquesta pàgina ha estat validada.
