vulsiu; després li tirà'ls brassos alcoll y s'ajuntaren les dues cares que tan de mort semblava la una com l'altra.
Dos dels seus subordinats l'obligaren a la forsa a desfersen, fentlo seure al marge, y mentres altres despenjavan el difunt, ell arrencà una mena de plor petit y extrany com el de qui no'n sab perque no ho ha fet may. Qui més qui menys, plorava tothom.
Tothom menys jo; menys jo, sí, qu'ab les entranyes regirades y fetes malver, encara semblava trobar un principi de consol pera ma moral pervertida, ab el dolor d'aquell home a qui sempre havía trobat ferreny y axut com les roques de Bestracà.
— ¡Ara sabràs, cor de gel,— me semblava dirli,— ara sabràs lo qu'es sentir l'ànima carbonisada de dolor, patir fam y set de venjansa y donar punyalades al vent!
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/269
Aquesta pàgina ha estat validada.
