Pàgina:La punyalada (1904).djvu/260

fins axís m'ho arribava a creure. Era en la soletat dels boscos, en les hores d'atalaya ò en les confidencials del amich en Pep que, desfet de la disressa dels respectes humans, me reprenía la forsa del interior desespero, sentintme del tot trabucat. Feya raciocinis extranys, procurant explicarme la coexistencia en mi mateix de lo que calificava de dues naturaleses, una completament irracional que s'encarnava en el llop del somni que sovint se'm reproduhía y un'altra de sér racional, admirador de les bondats y belleses que la Coralí m'havía arribat a fer compendre y que venía a representarsem com l'únich be tan aviat conegut com perdut. Però es el cas que'l buyt produhit per la pèrdua d'aquest be, exasperant la naturalesa racional, en lloch d'elevarla d'esfera en ales del altruisme propi dels amors virtuosos y espirituals, anava planant entorn del meu propi egoisme. Ja crech haverho apuntat abans, jo no ho he sigut may d'espiritual en el sentit de cultura de sentiments. Els exemples de ma santa mare eran molt llunyans y esvahits pel traque-