da que li venía a sobre, com no fos efecte de son caràcter altiu y fanfarró, que sempre'l portava a despreciar al enemich, ò potser una afecciò de la seva carn superior a tot càlcul, que l'impedía d'allunyarse y l'obligava a rondar entorn d'ull obgectiu que l'atreya; la Coralí, per exemple; aquesta explicació hi donava jo ab el cor corcat de gelosía. Lo cert es que, igual qu'un conill enverdissat, desde les montanyes de Darnius fins a Rocabruna, anà donant toms sense que fos possible foragitarlo d'allí.
Y que no fugía pas sempre, sinó que sovint plantava cara y aprofitava'l temps pera donar algun cop de mà més ò menys afortunat. Saquejà al Pinós y'l Cantarell, segrestà a n'en Sala de Santa Bàrbara y a n'en Vila de Talaxà y despullà fins de la camisa a alguns marxants y paquetayres a la menuda que's creyan salvaguardats per la propia insignificancia.
Encara feu més; per aquells díes cobrà'l rescat d'en Cruells de Bigues, al qui portava ja près desde quan la corría per Collsacabra. La operació se feu en el casinyot de sobre del
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/253
Aquesta pàgina ha estat validada.
