Pàgina:La punyalada (1904).djvu/237

ditxa y felicitat; els nervis de tot el cos semblavan deslligarsem per efecte d'una laxitut morosa y'l cor se'm expandía de goig. Mes ben aviat el més negre pessimisme tornava a ensenyorirse de totes mes potencies; comprenía qu'aquella operació, fins realisantse tal com preteníam, distara molt encara d'esser la resolució del problema, y allavors la meva estimada, després de tant temps de captiveri en mans d'un monstre que no la volia més que per son valor carnal, se m'aparexía com un obgecte riquíssim, delicat, porquejat y fet malbé entre la femta y sota'ls peus de les besties més immundes, impossible de restauració. El cor se'm restrenyía y no poguent plorar, se m'espessía l'enteniment entre negrors desesperadores.
 Però, per més que tots hi posarem el nostre seny, aquella operació sortí fallida, donchs l'Esparver malfiantse de nostres segones intencions, ens parà una tercera ratera en la que de poch ens hi enclou. Tingué, no obstant, la ventatja de posarnos cara a cara ab l'enemich.
 La meva desesperació no'm privà