Pàgina:La punyalada (1904).djvu/226

Aquesta pàgina ha estat validada.

 —L'Arbós que fassi'l que vulgui!— deya jo entre gemechs y imprecacions;— vosaltres també fèu lo que vulgueu, mes jo juro no descansar fins que n'hagui l'entrech ò hi dexi la vida. Més perills dels que corre, no'ls correrà pas per lo que jo fassi, que ni viva ni morta pot sortirne be de les mans d'aquell brètol.—
 Ni sabía lo que'm feya, ni trobava manera d'acabar de vestirme. En Rafel, de peu dret, descals, en cos de camisa y sols ab les calses posades, seguía ab la vista tots mos moviments, pintantse en son posat una fonda compassió y un estat d'ànim febrós, però dominat y serè. Al veure que jo com més me bellugava menys me sabía sortir de la feyna y més m'excitava, se m'acostà diguentme ab veu reposada y afable:
 —Crèume, Albert, repòrtat, ò sinó aniràs malament y hi anirèm tots. ¿Vols que fem quelcom? ho farèm; en Pep y jo t'acompanyarèm allà hont sía convenient, però has de esser més home ¡redeu! ò sinó no farèm rès de bo. Ens les hem de heure ab un qu'es tan murri com llest y que de corretja'n te molta.—