ensemps que, pernejant com un epilèptich y esbufegant, saltava del llit. En Pep s'alsà també esverat preguntantme que tenía, lo propi qu'en Rafel sortint de la seva arcoba.
—¡Què voleu que tingui!— exclamava jo sens poguer casi confegir les paraules:— ¡què voleu que tingui, sinó tots els dimonis dins del cos! Devía estar borratxo ò no se què, que poguereu donarme entenent d'enllitarme com una partera en semblant diada. Ara a la pena que em devora s'hi afegeix la vergonya d'haver abandonada a n'aquella infelissa a les garres del llop..... ¿Que ahont vull anar? al infern ¡viva Deu! a..... a, a regirar el món, allà hont senti farum de cabró, qu'allà serà ell..... y ella.—
En Pep, qu'era tant fervent devot de la meva persona, se disposà a imitar mos desordenats esforsos pera vestirme. En Rafel, més fret ò més reflexiu, procurava retreurem les paraules del Arbós, qui temía que certs treballs fets a la esbojarrada, a més d'inútils, fossin perjudicials y comprometedors pera la sòrt de la noya.
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/225
Aquesta pàgina ha estat validada.
