d'ella dependía la seva vida. Allavors sentía reinflarsem el cor a impuls de onades d'amargura que m'ofegavan, dolentme de veure a la meva estimada rodejada de la doble aureola dels martres sense profit ni gloria.
Mes ¿què deu ser d'ella,— seguía reflexionant,— en aquests moments, a negre nit, sola y sense amparo, en les grapes del Esparver en el fons d'alguna cova ò d'alguna d'aquelles tutes d'artigayre perdudes al mitx del bosch, hont hi vivían gent que, ab apariencies de miseria ò d'imbecilitat, eran els millors confidents y lloques de la lladregada? ¿Quína situació més desesperada la seva, presa d'un crapulós sense frè ni lley, sense entranyes ni conciencia, que de tant temps apetexía la seva carn, com el llop la del anyell guardat a la cleda? ¿Què sería d'ella en aquell precís moment? ¡Potser lluytava coratjosament! ¡potser defallía! ¡potser!..... ja era vensuda, acabades ses forses després de clamar inútilment al cel y la terra, privada fins del sacrifici de la propia vida!
Un violent cop de nervis me feu portar els punys closos sobre'l pit,
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/224
Aquesta pàgina ha estat validada.
