tava, tractant alguns de llegirlo sense atrevirse a tocarlo, y vaig arrencarlo d'una revolada.
Era un paperàs rebregat, hont ab un carbó hi havía escrit tot un enfilall d'amenasses y d'imprecacions en un llenguatge brut y barbre, capàs de posar pell de gallina. Comensava: «Albert del Cortals, malehit sigues; ets un quart, un fill de..... y jo t'escorxaré viu com a Sant Bartomeu, mes abans has de veure la teva..... a
les meves mans com una mula de lloguer, y has de veure lo del teu cremat y assolat y'ls que t'ajudan, en Pep, en Rafel y l'Arbós y tots, escorterats y cremat y assolat lo del llur perque sapigueu tots qu'al Esparver ningú li fa tort que no ho plore. Vull rentarme les mans ab la vostra sanch ..... »
En Rafel me l'arrencà dels dits y després de llegirlo'n feu una pilota, rosegantla y escupintla ab rabia, cridant:
— ¡Ja ho veyeu, noys! quina mena de llop corre per nostres terres! ¡Vol la nostra sanch! mes jo li juro que la meva l'ha d'enfitar abans de bèurela. ¿Què hi dius, Albert? ¿y tu, Pep?
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/205
Aquesta pàgina ha estat validada.
