l'empostissat no hi havía hont posarhi'l peu. Ademés, la bafarada de carn cremada que la finestra gitava tapava'ls esperits. Aquell espectacle encara avuy me regira les tripes.
Vaig tornar a la era sempre frissós y desesperat per lo que sería de la Coralí y vaig, toparme ab en Pep y l'altre llenyater qu'estavan auxiliant a la minyona qu'acabavan de retirar de la estable, agarrotada y sense sentits, atuhida pel fum.
En aquell moment, en Pep s'alsava y dirigintsem ab la cara verda com un mort y ab una veu que denunciava un immens desconsol, me cridà:
— ¡Albert, se'ns l'han enduyta!—
No se'm va pas ocórrer preguntar qui, ni a n'a qui. Donchs ben clar ho
llegía en les alterades fesomíes del meu bon amich, y ben clar ho tenía al fons de la conciencia, que'm feya pressentir lo més terrible. Si l'hagués vista morta, no hauría pas sentit aquella terrible patacada que semblava m'hagués esberlat el cor.
¡Robada la Coralí y robada per l'Esparver!
Vaig caure de front sobre la llosa de la era.
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/200
Aquesta pàgina ha estat validada.
