cridarli,— com del pecat qu'he fet no apagante'l bleix per sempre més, malehit boch de cleda.—
Ell, girantse a la Coralí, sense fer altre estat de mes paraules, li cridà:
— Y tu, xarnega ganyona, [1] la teva traydoría't costarà l'escot. M'has dut aquí ab engany y ho ploraràs...—
La Coralí, que semblava reviscolarse al sò de la conversa, tota se redressà, y atantsantse fins el ribast li contestà ab vivesa:
— ¡Tu, volías enganyarme. follonàs sense vergonya! tu'm donares hora, y si he vingut es perque no't creya tan llarch d'ungles y tan curt de modos, y si vaig convidarhi a l'Albert, que rès de tu sabía, es perque us creya companys y ademés, no tinch per què escondirme de ningú.
— ¡Ho ploraràs!— interrompé ell, y de genollons me demanaràs un día lo que suara'm refusavas, malganosa filla de dos vents...[2].
