brandant mon cos ab tota la forsa que'm donavan mos nervis excitats, fins a rompre sa fermesa, fentlo caure de genolls, si be arrastrantme ell ab el mateix moviment.
La lluyta prengué un caràcter més feréstech encara. Desfets de mans, però lligats de brassos, mutuament reguitnavam, de genolls, a rossegons per entre les verdisses que dexavam aplanades ab el refrech de nostres cossos, blexant y ruflant de fadiga y rabia, per sobre munts de fullaraca que, alsantse com polsaguera, a moments ens cubría, com si fins la naturalesa repugnés de veure dos sers racionals, lluytant igual que besties engelosides.
Entre'ls brumosos recorts d'aquella brega ferotge, tinch el d'una ombra que de tant en quant passava per mos ulls, com dibuxant cercles concèntrichs a nostre entorn. Era la pobra Coralí que, desfetes a esgarrapades les trenes de son cap, se debatía a prop nostre, plorant desesperada e invocant sempre a sa patrona la Verge del Coral.
—¡Ibo! ¡Albert! ¡Per Deu, dexèuse! ¡Pare! ¡Pare! ¡veníu que's matan!
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/140
Aquesta pàgina ha estat validada.
