La cara blanca de la Coralí esdevingué roja com foch. Va dirigirme un esguart, hont s'hi llegía una protesta desesperada, ensemps que ab una veu ofegada pel plor comprimit, me deya.:
— Te'l creguis pas, Albert, a n'aquest bestia, qu'es un embustero, més dolent qu'un mal grà; quan no pot d'altra manera, fereix ab la llengua. Es un bribó, que no tem ni a Deu ni al diable, però que quan se li ensenyan les dents fa vores, ¡sabs! (me mostrava un podall que duya a la mà).— ¡Te juro per la Verge del Coral que ment!...—
Per res necessitava del jurament que feya, posantse'ls polsers creuats devant de la boca; sense lo que havía vist, ne tenía prou pera convèncermen, ab l'ayre de sinceritat que tota ella respirava, y ab el posat de poca vergonya del miserable que, ab tot son cinisme, no lograva colocarse a l'altura de la seva situació.
Ja comprenía jo que'ls moments eran graves, que la topada's feya inevitable y havía de ser terrible per la vàlua del enemich, y no obstant me sentía valent, com descarregat
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/136
Aquesta pàgina ha estat validada.
